"Goodbye, yellow brick road (part 2)", d'Elton John

El tercer disc de la banda, del 1969, és considerat el moment en què Fairport Convention va començar a allunyar-se del folk-rock americà per endinsar-se en el so que acabaria definint-los: el folk tradicional.

Escoltem el segon disc de Bill Callahan sota el seu propi nom, publicat el 2009, després d'haver deixat enrere el pseudònim Smog. La veu de baríton de Callahan, gairebé parlada, passeja per uns arranjaments de corda inesperats per a algú conegut per la seva austeritat.

Publicat el 1976, "Zoot allures" marca un punt d'inflexió en la carrera de Zappa. És el primer disc en què toca ell mateix la majoria de les guitarres i alguns baixos, de manera que s'allunya del seu format habitual de banda gran. Combina rock, blues i moments d'humor absurd característics seus amb paròdia del prominent gènere disco.

Gravat enmig del caos a la mansió de Keith Richards al sud de França, on la banda s'havia exiliat per motius fiscals, aquest disc doble del 1972 combina blues, country i rock and roll amb un so brut i desordenat. Poc valorat quan va sortir, avui és considerat per molts com el millor àlbum dels Rolling Stones.

Després de tres discos en què Santana havia consolidat la seva imatge com a rei del rock psicodèlic amb tocs llatins, el seu líder, Carlos Santana, va fer un gir espiritual amb "Caravanserai", un disc poc comprès que el temps ha convertit en el seu millor treball, segons molts crítics.